de PONÇ FELIU

Intervenció de Ponç Feliu en la presentació a Girona del llibre de Celdoni Fonoll “BÈSTIES I BESTIOLES”

  • En primer lloc, m’agradaria agrair a Dolors Reig i als Amics de la Unesco de Girona, i especialment a Celdoni Fonoll per haver pensat en fer una presentació a Girona, una ciutat on sap que sempre hi tindrà molt bona acollida, no només per la inquietud naturalista que sovinteja els gironins, sinó perquè Celdoni Fonoll i les afirmacions lingüístiques, poètiques, artístiques són sempre a l’ordre del dia.

  • De totes maneres, avui sóc present aquí, no pas com a Tinent d’Alcalde de Medi Natural de l’Ajuntament, sinó sobretot com a biòleg, com a naturalista i, encara més especialment, com a amic de l’Albert Ruhí, una de les ànimes del llibre. A l’Albert el tenim a Florida, acabant de perfilar el seu màster en “bèsties i bestioles”, precisament. L’Albert em va demanar si el podia substituir en aquest acte, cosa que faig amb molt de gust, però conscient de la dificultat de tal empresa.

  • He seguit de ben a prop els llibres de descripcions literàries d’en Celdoni, he assistit a algunes presentacions i sempre, des dels primers poemes sobre les orenetes, bernats pescaires i mussols, m’ha apassionat aquesta aventura que ha encetat en Celdoni. I ara us vull dir per quines raons trobo tan encertada aquesta col·lecció:

    •  La senzillesa i alhora exactitud de les paraules. Sovint els poetes o els lletraferits si voleu dir-ne així, són capaços de sintetitzar en un sol adjectiu, en un sol verb, en una metàfora o en un vers allò que els demés necessitaríem pàgines de prosa o que, en el món científic, caldrien acurades descripcions tècniques. Els poetes teniu això. Ja ho feia l’Espriu amb aquell vers a “he mirat aquesta terra” que “per les muntanyes que tanca el ponent, el falcó s’enduia la claror del cel”. Jo vaig fer un llibre que es diu “Fauna Urbana de Girona i rodalies” que era un recull de 100 articles publicats setmanalment al Diari de Girona, i me’n faig creus quan veig el nombre de paraules utilitzades per dir que el llangardaix és un rèptil, un sauri que és de sang freda, que és termòfil i requereix de la insolació per activar el seu metabolisme. En Celdoni ho resol dient: “ben carregues les piles amb energia solar”. I s’entén, ho fa amè, senzill i fins i tot divertit. O per exemple, per explicar que els culícids i altres mosquits són hemòfogs, que mengen sang, però que les femelles són les que pessiguen per extreure’n el líquid necessari, mentre que els mascles tenen una alimentació basada en petites cuques però sobretot en aliments vegetals, ho diu tan senzill i aclaridor com: “En l’assumpte del halar, no lliguen mascle i femella, qui pica i beu sang és ella, ell és vegetarià”.

    • El lligam de poesia i ciència.  Encaixar els mots i versos amb coneixements científics no és possible si no és amb una feina ingent, enorme, bestial (valgui l’adjectiu en el dia d’avui). I això és el que fa en Celdoni, que no el tinc per un entomòleg innat, un doctor en ornitologia o un ictiòleg de professió. No ho és, però, en canvi, els continguts (per qui coneix les espècies més a fons), són un absolut reflex de l’espècie, sigui dels seus hàbitats, la seva morfologia, el seu grau de protecció, la seva distribució al país, els seus costums, les seves coloracions, la seva fenologia, les amenaces de conservació, etc. Sempre fent aflorar les singularitats que més caracteritzen cada espècie.

    • La gràcia de les paraules. Només veure els textos s’evidencia que en Celdoni és una persona planera, feliç, riallera, divertida. I molt optimista. Per exemple: Ran ran de capvespre, quan el dia es fon, no he vist volar un ase, sinó un rinoceront”!

    • La necessitat i la idoneïtat: En un moment que el món es mou amb presses, amb competitivitat, amb superficialitat i que cada vegada som menys conscients d’allò que ens envolta, perdem els orígens, perdem identitat, com ens cantava Raimon. Era impensable, a l’època dels nostres avis, que la gent no conegués la bagra, el vidriol, l’espinós o el pregadéus. Avui en dia, qui el coneix és, o un científic, o un erudit o algun apassionat, sovint qualificat de “tenir el cap ple de pardals” i viure en un altre món. Ens hem allunyat (i fins i tot n’hem fet bandera, tristament), del món natural, dels nostres orígens, i ens hem tancat al món urbà, tecnocràtic, buit de sentiments, desarrelat, empobrit. I el mateix passa amb la poesia, amb la narrativa, amb la inquietud pel llegir, per l’escriure i l’aprendre. Tots aquests valors i la capacitat per posar-ho blanc sobre negre és el que en Celdoni és capaç de fer amb la seva obra. Ens desperta la inquietud per a saber i conèixer el que ens envolta, per aixecar el cap quan caminem pel carrer i mirar l’espiadimonis, per parar l’orella i sentir el grill, per guaitar l’enfiladís dragó.

    • La aportació a la conservació. En moltes espècies, siguin amenaçades o no, en Celdoni ens fa veure la necessitat de conservar-les, de mantenir-les a casa nostra, com un privilegi que tenim, com una obligació de protegir-les. Per exemple quan critica l’edificació de pisos en una zona on al centre de Barcelona sentíeu el tòtil cantant de nits. M’ha agradat molt veure (per primer cop a la vida) un poema on hi ha un nom científic, i una web i tot, reivindicant la protecció d’una espècie, la tortuga mediterrània: Fes que la testudo hermani segueixi al nostre costat, apadrina una tortuga, al web tortugues.cat!

    • El record del món popular. Aquestes obres deixen, i ja ho faran per sempre, un llegat per al futur i que és la recopilació dels noms populars, noms que es perden, que ja s’han perdut. I per això m’agrada que la meva dona que és de Palamós, digui al meu fill de 4 anyets que ha vist una “siglantana”, encara que a l’escola es pensen que ho pronuncia malament, pobret. El problema és quan la mare li diu “uriçus”, el pare li diu “garotes” i a l’escola li diuen “garoines”, o quan el pare li diu “carrotes”, la mare li diu “estefanória” i a l’escola li diuen “pastanaga”... Però bé, escrit està, i el llegat, el testimoni, l’herència que ens deixa el llibre, romandrà per sempre.

    • I un altre element bestial: El recull literari és espectacular, demostrant un cop més que en Celdoni no ha improvitzant buscant a la wikipèdia i al google alguns detalls o informacions que puguin donar pistes de com és una espècie, sinó que ha buscat i rebuscat textos, obres, documents, antics però també més contemporanis, fins trobar referències bibliogràfiques a pràcticament cada espècie. Una feina digna de formigueta, d’abella.

    • Si hi afegim aspectes com la fotografia (esplèndides, com totes les imatges, siguin filmacions o siguin fotografies) d’en Jaume Sañé o com la música (una de les maneres més amenes, agradables i boniques de fer-nos entrar les paraules, descobertes i sentiments per la via de les emocions) de l’Isaac Fonoll, fan del llibre i del projecte una obra perfecta, arrodonida, plena, acabada, on no hi falten detalls ni hi sobre cap element. És una teranyina esculpida per la més hàbil de les aranyes.

  • Tornant a Bèsties i Bestioles, s’hi afegeix un element més: En Celdoni torna força als “orígens”, és a dir, a aquelles espècies conegudes per tothom (anguila, cargol, formiga, cuca de llum, mosca, escarabat, sargantana, tòtil, granota, salamandra) -dic tothom perquè m’agrada pensar que així és.... però de les quals mai, o ben poques vegades, se n’ha fet literatura i descripció poètica. Torna a les espècies quotidianes, properes, universals, populars (queden enrere ja les obres sorprenents d’espècies poc conegudes, com el mussol banyut, l’oreneta cua-rogenca, l’aufrany, etc.) en què, malgrat la seva poca popularitat, en Celdoni sempre acabava trobant alguna singularitat on agafar-se per a fer-ne una descripció, un poema, una lletra en vers.

  • Sincerament, aquesta col·lecció, que com ens diu en Celdoni ja ha arribat a descriure més de 500 espècies del Països Catalans, és tan apassionant com necessària, tan sorprenent com magnífica.

  • Voleu dir que hi ha cap altra llengua que pugui presumir de tenir 500 espècies descrites artísticament? La veritat és que pots llegir en Shakespeare parlant del “nightingale” (rossinyol) i de l’skylark (l’alosa), on en Delibes amb les seves sensacionals descripcions en obres del món rural castellà entre perdices, liebres, azores y avutardas, però ningú deu arribar a tantes, tan ordenadament i amb tan de detall.

  • Per tant, Celdoni, i de retruc Isaac, Lloll, com també en Jaume per les extraordinàries fotos (algunes de molt meritòries) i l’Albert com ja he comentat anteriorment, per molts anys per una obra com aquesta, un referent per la nostra fauna, per la nostra llengua, per la nostra cultura, pel nostre país.

 Ponç Feliu, 2 de març de 2011

de JOAQUIM MALUQUER

(Carta de Joaquim Maluquer Sostres després de rebre el llibre Bèsties i bestioles)

Benvolgut Celdoni,

Gràcies per Bèsties i bestioles. Realment abastes tot el regne animal, llevat
dels unicel·lulars!

Bromes a part, la teva inspirada i singular obra no té parió en les nostres
lletres ni, tampoc, en les europees. Fins i tot gosaria afirmar que no hi ha
cap poeta d’ aquest planeta que glossi la natura com ho fas tu.

Enhorabona, records a la Lloll i abraçades,

Joaquim

B., 20-X-10

de JOAN TRIADÚ

(Carta de Joan Triadú després d’haver rebut un exemplar del llibre Herbes amigues.)

Sr. Celdoni Fonoll

Benvolgut amic,

Quina meravella de llibre! Gràcies!

Aquest país no es pot acabar així com així, sempre que algú sigui com vós, amic, i faci el que fa i el que heu fet. Us agraeixo molt de tenir-lo, de llegir-lo a poc a poc i com a mestre d’escola (rejubilat) em deleixo de pensar en el partit que se’n pot treure!

Quina estimació hi ha aquí dins i quina saviesa!

Ni aquest idioma que té nom —i quins noms!— per tot, ni aquesta Terra que estimem tant i que té —encara!— botànica poètica i poesia floreixent, no ens poden prendre!

Gràcies, de debò, admiració i l’enhorabona. Records a la Lloll!

Vostre,
Joan Triadú.

09-III-09

 

de JORDI SARGATAL I VICENS

En Celdoni Fonoll s’ha convertit, molt merescudament, en el poeta de la biodiversitat, ja que fins ara ha escrit versos sobre 505 espècies. Sí, 505 animals i plantes, i cal afegir que tots els poemes són molt bonics i sentits. En aquests moments ja en té 205 sobre ocells, 112 d’herbes, 50 de bolets, 55 d’arbres, 49 de peixos, amfibis, rèptils i insectes, i ara 34 de mamífers. Fantàstic!


JORDI SARGATAL I VICENS
Director de la Fundació Territori i Paisatge

“El poeta de la biodiversitat”,
del pròleg al llibre Mamífers peluts [del llop a la musaranya]
Juliol del 2008

 

de JOAQUIM MALUQUER I SOSTRES

[...]
No hi ha cap dubte que en Celdoni és un enamorat i gran coneixedor dels ocells, que li agrada veure’ls lliures pels jardins, els camps i els boscos. A més, com a apassionat per la llengua i les lletres, ha resseguit totes les manifestacions de la nostra cultura que hi al·ludeixen, tant la popular com la literària.
[...]
Ara bé, els fonaments escrits en els quals se sustenta la producció d’en Celdoni no s’esgoten pas amb les bones lletres: totes les afirmacions rimades que trobarem llegint els Aucells tenen un sòlid suport en les obres d’ornitologia. Així, no ha pas de sorprendre que els poemes d’aquest recull reflecteixin una notable exigència d’exactitud científica, però —subratllem-ho— molt i molt allunyada de qualsevol pedagogia versificada, ja que la màgia de la poesia hi és en tot i per tot.
Atesos els condicionaments assenyalats en relació a les cultures: popular, literària i científica, ens cal preguntar com es produeix el miracle d’una expressió poètica que no neixi encotillada. I la resposta només pot ésser que Celdoni Fonoll té el do poètic, regal dels déus, que advertirem només fullejant els Aucells.
[...]


JOAQUIM MALUQUER I SOSTRES
Doctor en sociologia i en dret, i ornitòleg

“El poeta dels ocells”,
pròleg del llibre Aucells (2006) de Celdoni Fonoll

 

de LLOLL BERTRAN

EPÍLEG EN DOS TEMPS


I

BREU PIU-PIU


El Celdoni us ha parlat d’una bona colla d’ocells. Jo us voldria explicar una petita historieta personal que tracta d’un altre tipus de pardals.

Quan jo era menuda, jugava amb un nen que em feia gràcia... però només va ser un ocell de primera volada.

A l’adolescència, les meves amigues i jo anàvem amb una colla de xicots molt eixerits i bona canalla però ben tocats de l’ala.

Va passar el temps, i en vaig conèixer uns quants més, de nois, però no n’hi havia cap que m’acabés de fer el fet: l’un tenia oriols al cap, l’altre era un passerell,  un altre només feia volar coloms, encara un altre que semblava un mussol, i també hi va haver algun capsigrany i més d’un gamarús. Només van ser ocells de pas.

Al cap d’uns quants anys, vaig pensar que ja era hora de prendre’m les coses una mica seriosament. A un que li’n vaig parlar, va amagar el cap sota l’ala. I a un altre que l’hi vaig insinuar, va sortir volant.

Però aquest conte té un final feliç. A la fi, vaig encertar-la de ple: vaig trobar el Celdoni —que té un nom d’origen grec que, ai las!, vol dir oreneta. Tot i que... des de fa un cert temps, l’Oronell Fonoll té el cap ple de pardals. Ara: jo ni piu! No fos cas que em fugís del niu...


Guió de les presentacions públiques (2000-2001) del llibre Veus d’ocells



II

L’OCELLAIRE AMIC


Sóc en Papageno, l’ocellaire amic,
sempre garlo, canto, danso i ric.
Em coneixen i m’estimen molt a tot arreu
perquè sóc bon xicot, ja es veu!

Tinc prou art i traça quan toco el botet
i de la flauta, en trec bon refilet.
Salto i dringo alegre com uns cascavells
quan la casa, la tinc ben plena de veus d’ocells.

Sóc en Papageno, l’ocellaire amic,
sempre garlo, canto, danso i ric.
Em coneixen i m’estimen molt a tot arreu
perquè sóc bon xicot, ja es veu!

Floreix el fonoll i canta l’orenet,
d’ocells aquí en teniu un bell esplet.
Són ocells que van en plena llibertat,
versos d’un poeta d’estil fresc i delicat.


19.III.2002
Versió lliure d’un fragment del text de l’ària “Der Vogelfänger bin ich ja”, de La flauta màgica, de W. A. Mozart

LLOLL BERTRAN
Epíleg del llibre 60 ocells comuns i rars i de noms singulars.

 

d'ANTONI DEIG

    [...]
    Llegiu, doncs, aquests Versos dispersos del Celdoni Fonoll i us arriscareu en una empresa que us obrirà horitzons de bellesa en una relaxació de serenor i de benestar.

    Acabo expressant un desig molt profund. Que un dia, ben aviat, un vers del Celdoni dedicat a un rossinyol i baratat en una de les seves estrofes, ja no digui com ara:

    Torna a Catalunya,
    rossinyol fidel,
    per si un dia empunya
    bandera i estel.

    Sinó:

    Torna a Catalunya,
    rossinyol fidel,
    que la terra punya
    per alçar l’estel.

    He dit.


    ANTONI DEIG
    Bisbe emèrit de Solsona

    De la presentació del llibre Versos dispersos de Celdoni Fonoll, a la Casa del Llibre.
    Barcelona, 28 de febrer de 2002

 

de LAIA NOGUERA I CLOFENT

Us presento un llibre de filigrana filològica en forma de poemes d’ocells. Des del meu punt de vista, en Celdoni Fonoll (l’Oreneta Fonoll) és la personificació del geni lingüístic català: a dins de les venes, no hi té sang, sinó mots d’allò més genuïns.
[...]
He tingut l’oportunitat de viure el procés de creació d’unes quantes de les poesies que ara llegireu i m’hi he quedat bocabadada. D’algunes me n’ha enviat per internet un bon grapat de versions. En Celdoni és molt perfeccionista amb la poesia: no tingueu cap dubte que cada paraula que llegiu està pensada i repensada; cada rima, cada ritme cada referència culta i popular.
Per això dic que aquest llibre és de filigrana filològica. Tot i l’ascendència popular —que la fa aparentment simple— la seva poesia és molt rica i, si hi furgueu bé, hi trobareu un bon feix de subtileses. Els seus poemes són petits joiells entranyables i fets amb molta cura, i aquesta pulcritud s’estén al domini biològic i etnològic.
[...]


LAIA NOGUERA I CLOFENT
Estudiant de Filologia Catalana*

“El retorn de l’oreneta”
Pròleg del llibre 60 ocells comuns i rars i de noms singulars
28 de febrer de 2002


*Quan va escriure aquest pròleg,
ara és llicenciada en Filologia Catalana i poetessa

 

 de SALVADOR CARDÚS I ROS

[...]
Si escolteu en Celdoni Fonoll que us diu (en versos de M. Martí i Pol):

He heretat l’esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

És ben clar que no ens hauria de deixar indiferents.
[...]


SALVADOR CARDÚS I ROS
Doctor en Ciències Econòmiques, periodista i escriptor

“A favor de la paraula”
Presentació de la desena edició del llibre
La poesia a l’escola de Celdoni Fonoll
Palau de la Generalitat
19 de juny de 1987

 

de MIQUEL MARTÍ I POL

En Celdoni Fonoll és, a hores d’ara, un excel·lent coneixedor de la poesia antiga i moderna dels Països Catalanes i la feina de dir i cantar versos, que tal vegada va començar una mica per joc, aneu a saber!, s’ha convertit amb el pas dels anys i gràcies sobretot a la seva tenacitat en un dels fenòmens culturals més interessants i necessaris de cara a la nostra recuperació com a poble.
 

MIQUEL MARTÍ I POL (Juny de 1985)

 

de J. V. FOIX

Sentíem olor de fonoll. Tots hi conveníem. El Fonoll, alt i flairós, aparegué.
 

J. V. FOIX (maig de 1985)

 

de SALVADOR ESPRIU

Jo sento una gran estimació per l’home Fonoll i una gran estima, també, per aquest mateix home, perquè ens està donant una lliçó constant de cultura, de saber fer, de saber dir, de saber recitar i de saber cantar.
 

SALVADOR ESPRIU (Maig de 1984)

 

de JOSEP MARIA LLOMPART

La poesia, aqueixa eina de coneixement, de comunicació i de llibertat, que, com el mar en la mirada de Paul Valéry, sempre recomença i potser és plena encara de virtuts inconegudes, com afirmava Maragall, ha trobat en Celdoni Fonoll un treballador, un obrer, un servidor admirable; gairebé diria un predicador exemplar. Un predicador que escampa als quatre vents la presència i l’elogi de la poesia, a la plaça i al carrer, a la festa i a l’escola.

 

JOSEP MARIA LLOMPART (Febrer de 1984)

 

de JOAN OLIVER (PERE QUART)

Sempre he cregut, i ara ho crec més que mai, que l’escola, la ràdio i la televisió naturalment catalanes i en mans d’homes competents i fidels, poden encara salvar la nostra llengua i la nostra cultura i, amb l’una i l’altra, la nostra nació, convertir allò que algú en diu país en un vertader poble. Per això dic: Celdoni Fonoll! Els mestres l’haurien de beneir, els poetes l’haurien d’homenatjar, les nostres autoritats culturals –ai las!- l’haurien de proveir dels mitjans que podrien eixamplar la seva obra i promoure i estendre el seu exemple.


JOAN OLIVER (PERE QUART) (Octubre de 1981)

 

de V. A. ESTELLÉS 

A CELDONI FONOLL


era diumenge i a boqueta nit vares arribar
venies de les terres d’alacant
parlaves de vi de festa de tot un poble
que celebrava com al voltant d’un garrofer
la seva veu retrobada com una llosa

amic ho clar amic venies de més amunt
duies la pols de la marxa de la llibertat
duies el cansament del manament august
però havies de seguir encara de caminar moltíssim
tenies les ungles negres d’escarbotar la terra

et recorde moltíssim et recorde entre les flames
d’aquest moment únic mai no podràs descansar
com no descansen els rius les terres
duràs la teva veu al llit del malalt
el miraràs aixecar-se del llit

reparteixes els mots entre la boca del poble
com repartiries les lloses de les homilies d’organyà
beus vi després i raones amb tot déu
et lleves matiner i continues el camí
que és el teu però que és el de tothom

oh amic de la veu potent de la barba fosca
hem d’anar un jorn a la cova negra de xàtiva
a la cova del parpalló i amb lenta mà
s’escolarà la terra entre els teus dits
i besaràs els murs

t’espere al perelló la mar canta
però seguesc aplicat a uns mots
es farà de nit i s’encendrà la mar
vine al perelló isabel i jo t’esperem
esperem la teva veu la teva confiança la llibertat


V. A. Estellés (1977)

Comentaris a l'obra de CELDONI FONOLL.

JOAN TRIADÚ,

JORDI SARGATAL I VICENS,

JOAQUIM MALUQUER I SOSTRES,

LLOLL BERTRAN,

ANTONI DEIG,

LAIA NOGUERA I COFLENT,

SALVADOR CARDÚS I ROS,

MIQUEL MARTÍ I POL,

J.V. FOIX,

SALVADOR ESPRIU,

JOSEP MARIA LLOMPART,

JOAN OLIVER (PERE QUART)

i VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.